RECURSOS HÍDRICS DE DESSALACIÓ

Missatges clau

• El 2025, les vuit plantes dessaladores de les Illes Balears produeixen 34,14 hm³, el màxim de la sèrie 2018-2025 i un +3,6 % respecte del 2024. En vuit anys la producció balear s'ha duplicat (+100,6 % des dels 17,02 hm³ del 2018).
• Eivissa ha esgotat el seu marge: el 2025 produeix el 95,7 % de la disponibilitat nominal de l'illa i, entre juny i setembre, les seves plantes treballen per damunt del 100 % de la capacitat mensual teòrica, fins a un 113,4 % l'agost.
• Mallorca és on queda el marge estructural de l'arxipèlag: duplica llargament la producció des del 2018 (+127,2 %) però encara se situa al 55,6 % de la seva capacitat instal·lada.
• Menorca és la illa amb la capacitat més infrautilitzada (38,5 %) i amb una producció estancada entorn d'1,3 hm³ des del 2022, malgrat ser la illa que més disponibilitat subterrània ha perdut.
• A Eivissa, Menorca i Formentera la producció d'hivern guanya pes sobre el total de l'any —del 16,0 % al 19,1 %, del 8,4 % al 16,0 % i del 8,9 % al 12,5 % respectivament—, senyal que la dessalació hi deixa de ser només un recurs de punta estival. A Mallorca passa el contrari: el pes de l'hivern baixa del 20,5 % al 13,2 % i la corba continua sent la més estacional de l'arxipèlag.

Introducció

L'aigua dessalada és aquella que s'obté a partir de l'aigua de mar mitjançant un procés de dessalinització, que habitualment utilitza la tècnica de l'osmosi inversa per eliminar la sal i altres impureses.

A les Illes Balears, les fonts naturals d'aigua són escasses i limitades, i els aqüífers han patit una sobreexplotació històrica agreujada, en les zones costaneres, per la intrusió salina derivada de la proximitat al mar. Per aquest motiu les dessaladores han esdevingut una infraestructura bàsica per reduir la pressió sobre els aqüífers i garantir el subministrament d'aigua potable als nuclis urbans, especialment durant els mesos d'estiu, quan la població present augmenta considerablement a causa del turisme.

L'arxipèlag disposa actualment de vuit instal·lacions dessaladores d'aigua de mar (IDAM): tres a Mallorca (Palma, Andratx i Alcúdia), una a Menorca (Ciutadella, en servei des del 2019), tres a Eivissa (Eivissa, Sant Antoni i Santa Eulària) i una a Formentera (Ca Marí). Aquest capítol analitza la producció real d'aquestes instal·lacions entre 2018 i 2025, amb desagregació mensual, i la compara amb la disponibilitat nominal que els atribueix la planificació hidrològica.

La distinció entre totes dues magnituds és el fil conductor del capítol. La capacitat màxima de producció és un valor fix, determinat per la infraestructura disponible, que es calcula multiplicant la capacitat nominal per onze mesos, ja que durant l'hivern les plantes aturen l'activitat per tasques de manteniment l'equivalent a un mes. El que resulta realment rellevant, però, és com s'aprofita aquesta capacitat al llarg de l'any: una planta que només treballa a ple rendiment els mesos de punta no allibera pressió sobre l'aqüífer la resta de l'any.

Estat i tendències

Mallorca

Mallorca és la illa amb el creixement de producció més intens del període i, alhora, la que conserva més marge sense utilitzar.

La producció mallorquina creix un +127,2 % entre 2018 i 2025 (de 7,89 a 17,92 hm³), tot i que amb una trajectòria molt irregular: el 2020 i el 2021 cau a 5,59 i 8,52 hm³ respectivament, i no és fins al 2024 que s'estabilitza en valors alts. El 2025 el creixement es modera fins a un +1,7 %, senyal que l'illa ha arribat a un règim de funcionament més estable.

La distribució per plantes el 2025 està molt concentrada: la IDAM de Palma aporta 11,34 hm³ (63,3 % del total insular), Andratx 4,41 hm³ (24,6 %) i Alcúdia 2,16 hm³ (12,1 %). El perfil mensual mostra el pic d'agost (2,28 hm³) i la vall de febrer (0,27 hm³), amb un perfil que continua sent de llarg el més estacional de l'arxipèlag: el pes dels mesos d'hivern hi ha baixat del 20,5 % del 2018 al 13,2 % del 2025. El cas d'Alcúdia és el més extrem, amb 0,005 hm³ el febrer, pràcticament una aturada tècnica.

Amb 17,92 hm³ produïts sobre una disponibilitat nominal de 32,25, Mallorca només aprofita el 55,6 % de la seva capacitat. Atès que l'illa depèn de l'aqüífer per al 70,6 % dels seus recursos disponibles, aquest marge de 14,3 hm³ és el recorregut més gran que existeix avui a les Balears per alleugerir la pressió sobre les masses d'aigua subterrànies sense construir infraestructura nova.

Menorca

Menorca s'incorpora a la dessalació el 2019, amb la posada en servei de la IDAM de Ciutadella, i és la illa amb la trajectòria més plana.

La producció menorquina passa de 0,67 hm³ el 2019 a 1,29 el 2025, però el creixement es concentra tot en els primers anys: des del 2022 oscil·la entre 1,14 i 1,29 hm³ sense una tendència clara, amb un retrocés el 2024 (1,21 hm³) i una recuperació el 2025 (+6,4 %). El resultat és que l'illa només utilitza el 38,5 % de la seva capacitat nominal, el grau d'aprofitament més baix de l'arxipèlag.

Aquesta xifra contrasta amb la situació dels recursos naturals de l'illa. Menorca és l'illa que més disponibilitat subterrània ha perdut entre el PHIB 2015-2021 i el pla en tramitació (-9,4 %) i la que registra el descens més gran en el darrer tram (-7,9 %), amb masses d'aigua afectades per intrusió salina a les zones de Maó i Ciutadella. Disposar de 2,06 hm³ de capacitat de dessalació sense utilitzar mentre l'aqüífer es deteriora és, probablement, la descompensació més clara que es detecta en aquest indicador.

El perfil mensual mostra, tanmateix, una evolució favorable: el pes dels mesos d'hivern sobre el total anual puja del 8,4 % del 2019 al 16,0 % del 2025, indici que la planta ha començat a operar amb una lògica menys estacional.

Eivissa

Eivissa és la illa on la dessalació ha assolit un grau de maduresa més alt i, per això mateix, on el marge de creixement pràcticament s'ha exhaurit.

La producció eivissenca creix un +65,2 % entre 2018 i 2025 (de 8,44 a 13,94 hm³) i un +5,5 % només l'últim any. El creixement s'ha sustentat sobretot en la IDAM de Santa Eulària, que passa de 0,42 hm³ el 2018 —el seu primer any de funcionament— a 4,50 el 2025, i en la de Sant Antoni, que hi aporta 5,60 hm³ i és avui la planta més productiva de l'illa. La IDAM d'Eivissa es manté estable entorn dels 3,8 hm³.

El fet més rellevant del 2025, però, és l'esgotament del marge. Amb 13,94 hm³ produïts sobre una disponibilitat nominal de 14,56, l'illa arriba al 95,7 % de la seva capacitat anual. Analitzat mes a mes, el quadre és encara més ajustat: entre juny i setembre les plantes eivissenques treballen per damunt del 100 % de la capacitat mensual teòrica (101,5 % el juny, 108,6 % el juliol, 113,4 % l'agost i 106,3 % el setembre). L'estiu del 2025, la dessalació d'Eivissa ha funcionat per sobre del que la planificació considera el seu règim nominal.

Això té una conseqüència directa per a la gestió: Eivissa ja no pot substituir més extracció subterrània per dessalació amb la infraestructura actual. Qualsevol reducció addicional de la pressió sobre l'aqüífer haurà de venir de la gestió de la demanda, de la reducció de pèrdues a la xarxa o de la incorporació d'aigües regenerades, no de produir-ne més. El pes dels mesos d'hivern, un 19,1 % que és el més alt de l'arxipèlag, confirma que ja no queda capacitat ociosa per traslladar a temporada baixa.

Formentera

A Formentera la dessalinització és indispensable: tota l'aigua per a ús urbà i part de la del sòl rústic prové d'aquesta font.

La IDAM de Ca Marí produeix 1,00 hm³ el 2025, un +44,0 % més que el 2018 i un +9,3 % més que el 2024, el creixement interanual més alt de les quatre illes. Sobre una disponibilitat nominal d'1,70 hm³, l'illa n'aprofita el 58,7 %, de manera que encara hi resta un marge de 0,70 hm³.

El perfil mensual continua sent molt estacional —el màxim d'agost, 0,139 hm³, multiplica per més de tres el mínim de gener—, però el pes dels mesos d'hivern ha pujat del 8,9 % al 12,5 % del total anual, senyal que a l'illa hi ha un consum de base, fora de temporada, que va guanyant pes.

Conclusions

La producció balear d'aigua dessalada s'ha duplicat en vuit anys, dels 17,02 hm³ del 2018 als 34,14 del 2025. La sèrie mostra dues interrupcions clares: el 2020, amb la caiguda de la demanda provocada per la pandèmia de covid-19 (la producció balear retrocedeix fins als 17,13 hm³, arrossegada per Mallorca, que passa de 14,84 a 5,59 hm³), i el 2021, encara en recuperació. A partir del 2022 el creixement és sostingut i el 2025 marca màxim de la sèrie a totes quatre illes.

El repartiment del 2025 mostra dues illes que aporten gairebé tota la producció —Mallorca amb 17,92 hm³ (52,5 %) i Eivissa amb 13,94 hm³ (40,8 %)— i dues amb volums molt menors, Menorca (1,29 hm³) i Formentera (1,00 hm³). El contrast entre el pes demogràfic de cada illa i la seva producció dessalada és, en si mateix, un indicador: Eivissa, amb aproximadament una cinquena part de la pressió humana de Mallorca, en produeix gairebé les quatre cinquenes parts de l'aigua dessalada.

La relació amb l'estat dels aqüífers

La descompensació més clara del capítol apareix quan el marge que deixen les figures anteriors es posa al costat de l'estat de les masses d'aigua subterrànies. Menorca utilitza només el 38,5 % de la seva dessaladora —2,06 hm³ de capacitat sense fer servir, equivalents al 12,2 % de tota la disponibilitat subterrània de l'illa— mentre és la illa que més recurs subterrani ha perdut de tot l'arxipèlag (-9,4 % entre el PHIB 2015-2021 i el pla en tramitació) i mentre les masses de la zona de Ciutadella arrosseguen una intrusió salina persistent. Mallorca manté 14,33 hm³ de capacitat ociosa amb un 70,6 % dels seus recursos d'origen subterrani i dotze masses sobreexplotades, concentrades a les zones costaneres de major intensitat turística.

Existeix, per tant, una capacitat instal·lada i ja pagada que podria alleugerir la pressió sobre unes masses d'aigua que la planificació acaba de revisar a la baixa. El límit no sembla ser d'infraestructura sinó de model d'explotació: produir aigua dessalada en temporada baixa té un cost energètic que ningú no assumeix mentre el pou continuï sent l'alternativa més barata. En el cas contrari es troba Eivissa, on el capítol de sequera documenta que la proporció de masses en mal estat ha passat del 44 % al 81 % al llarg dels quatre cicles avaluats i on, malgrat això, ja no queda marge de dessalació per substituir extracció: qualsevol reducció addicional haurà de venir de la gestió de la demanda, de les pèrdues a la xarxa o de la regeneració.

Capacitat de sobra allà on menys falta fa

Un segon element de la sèrie és que la dessalació guanya pes a l'hivern a totes les illes menys a Mallorca, que és exactament el que recomana la gestió hídrica insular: produir en temporada baixa per reduir extraccions i permetre que els aqüífers es recuperin de l'estrès estival. Convé matisar, però, que a Eivissa aquest canvi no respon a una decisió de gestió sinó a la necessitat: la producció hivernal creix perquè la demanda de base ha crescut. Això connecta amb la conclusió del capítol de pressió humana, segons la qual el repte de fons no és absorbir els pics estivals sinó un 'sòl' de demanda que any rere any és més alt amb independència de la temporada.

Finalment, l'expansió de la dessalació comporta impactes que aquest indicador no recull i que caldrà seguir en properes edicions: el consum energètic associat a l'osmosi inversa i la gestió dels abocaments de salmorra, que en un sistema que ha duplicat la producció en vuit anys deixa de ser una qüestió menor i entra de ple en el terreny dels indicadors de qualitat de les aigües costaneres.

Metodologia