RESERVES HÍDRIQUES SUBTERRÀNIES

Missatges clau

• Les reserves hídriques subterrànies cauen a totes les illes al llarg de la dècada 2016-2025. La mitjana anual passa del 63,0 % al 47,2 % a Mallorca, del 61,2 % al 45,2 % a Menorca i del 66,2 % al 36,0 % a Eivissa, amb pendents de -12,3, -17,0 i -22,2 punts percentuals per dècada respectivament.
• El 2025 és l'any més baix de la sèrie a Mallorca i a Menorca; a Eivissa el mínim anual va ser el 2024 (34,8 %) i el 2025 hi queda just per damunt (36,0 %). Els mínims mensuals absoluts, en canvi, són tots dos del 2025: 26 % el setembre a Eivissa i 34 % l'agost a Menorca.
• El deteriorament és sostingut, no episòdic: la mitjana del quinquenni 2021-2025 se situa entre 8 i 9 punts per sota de la del 2016-2020 a totes tres illes (Mallorca 60,9 % → 52,9 %, Menorca 59,9 % → 51,0 %, Eivissa 53,3 % → 44,3 %).
• La mitjana insular amaga situacions molt desiguals: 12 de les 27 masses d'aigua monitoritzades tenen una reserva mitjana anual inferior al 40 % i tres no arriben al 30 %. Els casos més crítics són Sant Agustí (5,5 %) i Cala Llonga (22,1 %) a Eivissa i Son Real (20,9 %) a Mallorca. Sant Agustí va estar sis mesos consecutius amb la reserva a zero, entre l'octubre de 2024 i el març de 2025.
• El mínim anual coincideix amb la punta de pressió humana: el 2025 la reserva toca fons l'agost a Mallorca (41 %) i a Menorca (34 %) i el setembre a Eivissa (26 %), amb una amplitud intraanual que va dels 12 punts de Mallorca als 22 d'Eivissa.

Introducció

Les reserves hídriques subterrànies expressen el grau d'ompliment dels aqüífers en relació amb el seu rang històric de variació. A diferència dels indicadors de recursos disponibles, que quantifiquen volums de planificació, aquest indicador mesura l'estat real del magatzem: quanta aigua hi ha realment al subsol en un moment determinat, expressada com a percentatge.

El seguiment es fa a partir de la xarxa de control piezomètric de la Direcció General de Recursos Hídrics, que mesura mensualment el nivell de l'aigua en pous representatius de cada massa d'aigua subterrània (MAS). El valor de cada massa es normalitza respecte de la seva sèrie històrica i, a partir d'aquí, es calcula una mitjana ponderada per illa en funció de la importància relativa de cada aqüífer.

Aquesta normalització condiciona l'abast de l'indicador. Com que el percentatge es calcula contra el rang històric de cada punt, només hi poden entrar els piezòmetres amb sèries llargues, contínues i homogènies, que són una part reduïda de la xarxa. El resultat és que el seguiment públic de reserves cobreix 27 de les 87 masses d'aigua subterrània de l'arxipèlag. Llegit sobre les unitats hidrogeològiques, que és el marc en què es va constituir la xarxa i amb què s'etiqueten els punts de control, la cobertura és més àmplia: 13 de les 21 unitats de Mallorca, 2 de les 3 de Menorca i 4 de les 6 d'Eivissa.

Aquest indicador té un valor especial dins l'informe perquè és l'únic que ofereix una lectura mensual i continuada de l'estat del recurs natural principal de l'arxipèlag. Els indicadors de recursos disponibles es revisen només cada cicle de planificació —cada sis anys— i els d'estat de les masses d'aigua tenen una periodicitat similar. Les reserves, en canvi, permeten veure any per any i mes per mes si el sistema es recupera o s'esgota, i per tant són l'indicador que millor connecta la sequera meteorològica amb les seves conseqüències hidrològiques.

Cal tenir present una limitació d'abast: el Portal de l'Aigua només publica reserves per a Mallorca, Menorca i Eivissa. Formentera no hi figura, atès que el seu abastiment depèn de la dessalació i la seva única massa d'aigua subterrània no disposa d'una xarxa de control equivalent. Aquest capítol, per tant, cobreix tres illes i no quatre.

Estat i tendències

S'analitza illa per illa l'evolució anual de la reserva hídrica des del 2017 i el detall per massa d'aigua durant el 2025. La comparació entre illes i la lectura estacional es recullen a les conclusions.

Mallorca

Mallorca tanca el 2025 amb una mitjana anual del 47,2 %, la més baixa de la seva sèrie i 15,8 punts per sota del 2017. El mínim mensual de l'any és del 41 %, i el desembre acaba en el 47 %.

El detall per massa d'aigua revela una dispersió molt gran: les divuit masses monitoritzades van del 20,9 % de mitjana anual a Son Real (UH Sa Marineta de Petra) fins al 66,0 % de Son Talent, un rang de quaranta-cinc punts. Sis masses no arriben al 35 % —Son Real, Pollença (30,9 %), Sa Pobla (30,9 %, amb un mínim del 16 %), Pont d'Inca (31,1 %), Penya Flor (31,7 %) i Sant Salvador (31,7 %, també amb un mínim del 16 %)—, mentre que Sa Vileta (63,8 %), el Pla de Campos (65,8 %) i Son Talent es mantenen per damunt del 60 %.

Aquesta distribució coincideix amb el que ja documenta el capítol de sequera hidrològica: les unitats de demanda Es Pla i Artà són les úniques de Mallorca que arriben a situació d'alerta, i tres de les masses amb reserves més baixes —Son Real (20,9 %), Sant Llorenç (36,8 %) i Son Servera (39,2 %)— hi pertanyen. La reserva agregada de l'illa, per tant, es manté a la vora del 50 % gràcies a les masses de la zona sud i de Tramuntana, però amaga un interior i un llevant sensiblement més tensionats.

Menorca

Menorca registra el 2025 una mitjana anual del 45,2 % i el mínim absolut de la seva sèrie, un 34 % l'agost. La caiguda acumulada des del 2017 és de 16,0 punts, i el pendent de la dècada (-17,0 punts) és intermedi entre el de Mallorca i el d'Eivissa.

Amb només tres masses monitoritzades, el quadre intern és igualment desigual: Sa Roca (UH Albaida) presenta la reserva més baixa i alhora la més plana de l'illa —30,2 % de mitjana anual, amb sis punts entre màxim i mínim—, Maó se situa en el 40,0 % però amb una oscil·lació molt més àmplia, del 21 % al 48 %, i només Ciutadella (65,4 %) queda clarament per damunt del conjunt insular.

El cas menorquí és el que més tensió mostra entre indicadors. Els índexs d'explotació de Maó i Ciutadella han baixat del 191 % i el 198 % al 107 % i el 106 % al llarg dels tres cicles amb dades; el capítol de recursos disponibles totals mostra, en canvi, que Menorca és l'illa que més disponibilitat subterrània ha perdut de tot l'arxipèlag (-9,4 % entre el PHIB 2015-2021 i el pla en tramitació). Les reserves confirmen aquesta segona lectura: alleugerir la pressió ha frenat el deteriorament però encara no l'ha revertit, perquè el llegat de clorurs acumulat per la sobreexplotació passada triga molt més a recuperar-se que no pas l'extracció a baixar.

Eivissa

Eivissa és, amb diferència, el cas més greu. La mitjana anual passa del 66,2 % el 2017 al 36,0 % el 2025, una pèrdua de 30,2 punts en vuit anys, i el pendent de la dècada (-22,2 punts) gairebé duplica el de Mallorca. El 2024 va ser encara pitjor de mitjana (34,8 %) i el setembre de 2025 marca el mínim absolut de tota la sèrie balear, un 26 %.

La situació per massa d'aigua és crítica en dos casos. Sant Agustí (UH Sant Antoni) presenta una reserva mitjana anual del 5,5 % i, sobretot, va estar sis mesos consecutius amb la reserva a zero, de l'octubre de 2024 al març de 2025; el seu màxim de tot el 2025 va ser del 13 %. Cala Llonga (UH Santa Eulària) se situa en el 22,1 %, amb un mínim del 4 %. Cap altra massa de l'arxipèlag s'acosta a aquests valors. La resta —Es Canar (40,9 %), Riu de Santa Eulària (41,0 %), Jesús (49,4 %) i Pla de Sant Antoni (55,8 %)— es mou en valors comparables als de Mallorca, de manera que la mitjana insular està fortament arrossegada per aquestes dues masses.

Aquest resultat tanca el cercle amb la resta de l'informe de manera molt precisa. El capítol de sequera documenta que la proporció de masses d'aigua en mal estat a Eivissa ha passat del 44 % al 81 % al llarg dels quatre cicles avaluats, amb un increment d'extracció del +20,7 %, i que la primavera de 2024 hi va registrar un episodi de sequera evapotranspirativa molt sever. El capítol de recursos disponibles totals mostra una caiguda del -7,8 % de la disponibilitat subterrània entre els dos darrers plans hidrològics. Les reserves aporten la peça que faltava: el deteriorament no és només de qualitat ni de balanç teòric, sinó de quantitat d'aigua realment emmagatzemada, i és mesurable mes a mes.

Conclusions

La conclusió per al conjunt de les Illes Balears és inequívoca i és la més directa de tot el bloc de recursos: les reserves dels aqüífers balears baixen de manera sostinguda i el 2025 és l'any més baix de la sèrie a Mallorca i a Menorca; a Eivissa només el 2024 va ser pitjor. No es tracta d'un episodi puntual associat a un any sec, sinó d'una tendència de dècada que les recuperacions hivernals i els anys humits atenuen però no reverteixen: la mitjana del quinquenni 2021-2025 se situa entre 8 i 9 punts per sota de la del 2016-2020 a les tres illes alhora.

La sèrie mensual afegeix la textura que la mitjana anual amaga: un descens sostingut sobre el qual se superposa una oscil·lació estacional. Les tres illes parteixen d'un màxim l'hivern de 2017 —76 % a Mallorca, 70 % a Menorca i 85 % a Eivissa— i tanquen el 2025 entre el 46 % i el 48 %, trenta o quaranta punts per sota. Cada recuperació hivernal deixa el terra una mica més avall que l'anterior.

El perfil del 2025 mostra que el mínim arriba just quan hi ha més gent a les illes. Mallorca i Menorca toquen fons l'agost, amb un 41 % i un 34 %, i Eivissa el setembre, amb un 26 %, el valor més baix de tota la sèrie balear. L'amplitud de l'any va dels 12 punts de Mallorca als 22 d'Eivissa. És exactament el mes en què l'índex de pressió humana assoleix el seu pic i en què la producció de dessalació arriba al màxim: el sistema exigeix més a l'aqüífer quan menys aigua conté i menys recàrrega rep.

La comparació entre illes: la mateixa direcció, tres velocitats

Les tres illes cauen, però no al mateix ritme. Eivissa perd 22,2 punts per dècada, Menorca 17,0 i Mallorca 12,3, un ordre que reprodueix exactament el que mostren els altres indicadors de l'informe. La disponibilitat subterrània cau entre els PHIB 2022-2027 i 2028-2033 amb Menorca i Eivissa pràcticament empatades (-7,9 % i -7,8 %) i Mallorca molt enrere (-1,4 %), i l'estat de les masses empitjora en el mateix sentit.

La comparació per massa d'aigua afegeix un matís important: la mitjana insular és un mal indicador de risc. Mallorca manté un 47,2 % agregat mentre sis de les seves divuit masses no arriben al 35 %, i Eivissa registra un 36,0 % que combina masses en valors normals —el Pla de Sant Antoni hi arriba al 55,8 %— amb dues, Sant Agustí i Cala Llonga, en situació que caldria qualificar de crítica. En conjunt, 12 de les 27 masses monitoritzades a l'arxipèlag estan per sota del 40 % i tres per sota del 30 %. Qualsevol mesura de gestió que es dissenyi sobre la mitjana insular arribarà tard a aquestes masses.

La relació amb l'estat dels aqüífers: què mesura i què no mesura aquest indicador

Abans de treure conclusions de gestió d'aquest indicador convé precisar què mesura. Creuant les 27 masses monitoritzades amb el seu grau d'explotació la relació amb la reserva és pràcticament inexistent: el coeficient de correlació és de 0,00. Dit sense embuts, una reserva alta no vol dir que l'aqüífer estigui bé.

Convé, de passada, precisar què és el grau d'explotació, perquè el seu nom enganya. No és l'extracció dividida per la recàrrega, sinó l'extracció dividida pel recurs que el pla considera disponible, i el disponible ja és la recàrrega menys les sortides naturals que cal preservar per al bon estat de la massa. Superar el 100 % vol dir extreure més del que s'ha assignat, no més del que entra. Ciutadella n'és l'exemple extrem: hi entren 22,7 hm³ de recàrrega i el pla només n'assigna 5,2, perquè li reserva la resta per contenir el mar; al 105,7 % de l'assignació n'està extraient menys d'una quarta part de la recàrrega, i per això té la reserva més alta de Menorca.

La figura ho mostra d'una manera que la correlació amaga. Els punts vermells —les masses exposades al mar i ja salinitzades— formen una banda a la part alta, però s'estenen de banda a banda de l'eix horitzontal, del 21 % de reserva al 66 %. És a dir: comparteixen una pressió d'extracció elevada i no comparteixen res pel que fa a la reserva. L'indicador que el capítol analitza no les distingeix.

El que sí que les separa són dues condicions que s'han de donar alhora: estar exposada a la intrusió i extreure'n massa. La dada ho confirma sense excepcions. De les 15 masses que el pla classifica amb risc d'intrusió, 12 tenen els clorurs en mal estat; de les 12 sense risc, cap. I l'explotació mitjana també les separa: 94,9 % a les masses amb risc davant del 68,3 % a les que no en tenen. Ni l'exposició sola ni l'extracció sola basten.

Dos casos ho fan evident. Sant Agustí, a Eivissa, s'explota al 85,9 %, està exposada i té la reserva al 5,5 %: s'ha buidat. Sa Vileta, a Mallorca, s'explota al 113,9 %, també està exposada i té la reserva al 63,8 %: no s'ha buidat perquè el dèficit se li omple amb aigua de mar, i per això té els clorurs en mal estat. Mateixa exposició i pressió comparable, reserves als antípodes. En canvi Penya Flor, que s'explota al 102,7 % però és interior, conserva els clorurs perfectes.

Hi ha encara un segon motiu, de naturalesa metodològica, pel qual la reserva no ordena res. Com que cada punt es normalitza contra la seva pròpia sèrie, els percentatges no són comparables entre masses. Un pou d'un aqüífer explotat des de fa dècades té un rang històric que ja és baix en termes absoluts, i el seu 65 % és el millor que ha estat dins d'aquell període degradat.

La conclusió pràctica és que aquest indicador respon molt bé a la pregunta «aquesta massa està més plena o més buida que de costum?» i no respon a la pregunta «aquesta massa està bé?». Per a això darrer cal anar a l'estat de les masses d'aigua, que és el que avalua la Directiva Marc de l'Aigua i que per a 21 de les 27 masses monitoritzades és dolent. Les dues lectures són complementàries i cap de les dues substitueix l'altra; el risc és confondre-les, i precisament allà on més importaria encertar, que són les masses costaneres sotmeses a intrusió.

La relació amb la dessalació i amb la pressió humana

Creuar aquest indicador amb el de dessalació dona el resultat més incòmode de tot el bloc de recursos. Entre 2018 i 2025 la producció d'aigua dessalada creix un +127 % a Mallorca, un +92 % a Menorca i un +65 % a Eivissa; en el mateix període, la reserva mitjana dels aqüífers cau 15,6 punts a Mallorca, 12,7 a Menorca i 17,2 a Eivissa. Duplicar la producció de dessalació no ha aturat la caiguda de les reserves a cap illa.

Aquest resultat no invalida la dessalació, però sí que precisa quin paper hi juga. Com ja apuntava el capítol de recursos disponibles totals, la capacitat nova no ha substituït extracció sinó que ha acompanyat el creixement de la demanda associat a l'augment de la pressió humana: l'IPH mitjà creix un +8,05 % a Mallorca, un +9,39 % a Menorca i un +7,42 % a Eivissa en la mateixa dècada. Les reserves mostren que aquesta capacitat nova no s'ha traduït en una recuperació del magatzem.

Queda per resoldre si aquest descens es pot relacionar amb l'extracció. Els volums que la planificació atribueix a les masses d'aigua subterrània baixen entre el tall de 2018 i el de 2023 a les tres illes amb sèrie de reserves: un -7,4 % a Eivissa, un -2,8 % a Mallorca i un -0,4 % a Menorca. En el mateix període la reserva mitjana anual hi cau 6,5, 5,9 i 4,0 punts percentuals respectivament.

Al conjunt de l'arxipèlag aquests volums es mouen entre 179,7 i 185,4 hm³ als quatre talls documentats —2011, 2015, 2018 i 2023— sense cap creixement apreciable. Cal tenir present que els dos primers són mitjanes d'estimacions plurianuals i els dos darrers, volums previstos per al pla del tercer i del quart cicle respectivament, de manera que no constitueixen una sèrie anual d'extracció i no permeten establir cap relació temporal amb la sèrie de reserves.

L'única sèrie anual disponible és la del bombeig per a abastament urbà declarat per les empreses gestores, que cobreix el 55 % de l'extracció. Entre el 2016 i el 2024 baixa un 35 % a Eivissa i un 7 % a Menorca, i puja un 12 % a Mallorca.

Un magatzem que es buida mentre creix l'oferta

Aquest indicador aporta al bloc de recursos la mesura directa del que la resta de capítols documenta a partir de dades de planificació. Els recursos disponibles totals ja mostraven el primer retrocés de la disponibilitat subterrània de la sèrie, i els capítols de dessalació i de regeneració que segueixen documenten una capacitat que ha tocat sostre a Eivissa i que s'infrautilitza a Mallorca i Menorca, i un potencial de regeneració equivalent a un terç de tota l'aigua subterrània disponible que no s'incorpora al cicle. Les reserves demostren que el balanç resultant de tot plegat és negatiu: hi ha anys de respir —el 2020 a Mallorca i Menorca, el 2022 a Eivissa— però cap no retorna al nivell anterior.

La implicació per a la gestió és que ampliar l'oferta no ha bastat: la producció de dessalació s'ha duplicat, els volums d'extracció atribuïts a les masses no han crescut i les reserves han continuat baixant. Les dues palanques que els capítols següents identifiquen —aprofitar els 16,4 hm³ de capacitat de dessalació sense utilitzar a Mallorca i Menorca i incorporar els 96,6 hm³ de potencial de regeneració que avui s'aboca— augmenten el volum disponible. Amb les dades disponibles no es pot atribuir el descens de les reserves ni a l'extracció ni a la recàrrega: establir-ho requeriria una sèrie anual d'extraccions i una de recàrrega que cobrissin el mateix període que la sèrie de reserves, i cap de les dues es publica avui amb aquesta periodicitat.

Finalment, val la pena assenyalar què aporta aquest indicador que cap altre no dona: freqüència. És l'únic dels quatre que es publica mensualment i que, per tant, permetria un seguiment continuat i una resposta de gestió en temps útil. Convindria completar-lo en quatre direccions: incorporar Formentera, avui absent del seguiment públic; publicar la sèrie llarga desagregada per massa d'aigua i no només per illa, atès que és precisament en el detall per massa on apareixen les situacions que exigeixen actuació; i ampliar la xarxa de punts indicadors, que avui només permet calcular la reserva de 27 de les 87 masses d'aigua subterrània de l'arxipèlag, de manera que masses sotmeses a pressió coneguda queden fora de l'únic indicador que permetria detectar-ne el deteriorament mes a mes; i publicar el balanç hídric per massa amb periodicitat anual, juntament amb el document que descriu el mètode de càlcul de la reserva. Aquesta darrera és la mancança més limitant de les quatre: sense el balanç no es pot establir per què baixen les reserves, i sense el mètode no es pot valorar quina part del descens correspon a l'aqüífer i quina a la manera de normalitzar l'indicador.

Metodologia